dimecres, 27 de març del 2013
dimecres, 19 de setembre del 2012
Una vocació
UNA VOCACIÓ
Era un noi de pagès, se’l veia interessat per les Escriptures i sobretot,feia esment al seu pare per les paràboles, a on Jesús sanava tot tipusd’enfermetats; potser influenciat per aquella tos sagnant que patia la sevamare. Cert o no, d’aquelles paràboles el meravellava la capacitat d’anul·lar eldolor i fer fora l’aflicció, per fer tornar la pau i el somriure al rostred’aquells malalts.
La mort de la seva mare, quan ell tenia tot just nou anys, el va apropar alseu pare, canonge de Cabó, qui va viure amb esperança com el nen semblavasuperar aquell cop, implicant-se cadacop més en les tasques de la llar i mostrant molt interés pels textos queomplien el despatx del mossèn, on el seu pare exercia el seu ministeri.
Ajudant-lo a la recerca de passatges bíblics per preparar els sermons delmossèn, aprenia cada dia a llegir i escriure amb molta facilitat, mostravaavidesa per conèixer i, any rere any, sense adonar-se’n, realitzava l’ofici delpare.
Un diumenge d’estiu, a la sortida del’ofici, el seu pare li va demanar consell al mossèn sobre el seu fill i vanconcloure, ràpidament, que aquell nen tenia potencial per exercir quelcom mésque bregar amb les bèsties i conrear el camp.
Tot sol, amb la recomanació del mossèn, va emprendre la marxa. Nomésportava una motxilla amb dues mudes, unes espardenyes, tres trossos decansalada i una lliura de formatge.
Quan va enfilar el camí de la vall de Cabó, que el portaria fins a Organyàon tenia parada el cotxe de línia fins al Seminari de la Seu d’Urgell, vasentir l’aire glaçat que baixava dels cims nevats del Cadí, únic companyd’aquesta primera travessada en solitari, comptava només dotze anys.
Encara no havia arribat al Vilar, quan va veure una bicicleta, la portavaun home menut, de barba blanca i groguenca, el va reconèixer de seguida, era elsenyor Joan, i no era un qualsevol, fa tres hiverns va estar visitant calCanonge fins a cinc vegades, el recordava perfectament.
Quan es van creuar, va veure en ell la imatge de la seva mare al llit dedolor, a on es va encomanar d’aquest món, la veia a ella i també a en Joan, ambun gran maletí marró, ple de tubs i xeringues … Aquell home va lluitar per lavida de la seva mare, era més que un metge, era un amic.
En aquell precís instant, en Miquel va decidir què seria de gran.
“Vull ser metge”, es va dir, “no podré fer miracles, com Jesús, però podréajudar als meus veïns i seré una mica més com aquell Joan, amic i confident detots, sense accepció de persones, pobres o rics”.
Perquè al doctor Joan tots l’estimaven i respectaven, no només pel seuofici, sinó per la vocació que el motivava, molt lluny de qualsevol interésmaterial.
I aquesta vocació el va acompanyar, feliçment, tots els seus dies.
Autor: Passatge Sert.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)